Història de l’antic Hospital Mental de la Santa Creu Psiquiàtric

Marisol López

Alba Cañís Hovhannes Manukyan Albert Cervantes Eric Herrera Cristian Leiva

Pàgina 2 de la 11

20 de juny del 2013 Hospital Mental

de la Santa Creu

Mig Segle de lluita

Evolució

Tancament

Article de l’ 1 de

Febrer de 1988

Causes del

tancament

Conseqüències del

tancament

Dr. Pi i Molist

La història del Mental de la Santa Creu és la voluntat d’un psiquiatre, Emili Pi i Molist, que va dedicar tota la seva vida per construir un manicomi digne per als malalts mentals, però que no va arribar a veure acabat. Era el segle XIX i va topar amb diversos problemes burocràtics, econòmics i d’enfocament mèdic.

«La insalubritat de la ciutat i del mateix Hospital de la Santa Creu, del qual depenia el Mental, i els avanços de la medicina i de les teràpies amb malalts psiquiàtrics van fer necessària la construcció d’un manicomi als afores de la ciutat»

Mig segle de lluita

Evolució

L’any 1967, per iniciativa del primer Director General de l’Hospital, Dr. Soler Durall, sorgeix la idea d’emprendre l’ inici de la reforma de l’assistència psiquiàtrica, en la que proposa, la creació d’un dispensari de psiquiatria a l’Hospital i les consultes psiquiàtriques derivades del servei d’urgències, així com reformar el Pavelló de Santa Victòria per allotjar dues unitats de malalts psiquiàtrics aguts. Mentrestant s’havien rebut diferents ofertes de compres de terrenys Mentals, destinats a l’ anomenat “Pla Parcial de Ca n’Ensenya” per a la construcció de blocs d’habitatges.

L’administració del centre tenia pocs recursos i,al ser provincial, depenia de les decisions de la Diputació de Barcelona. Finalment, gràcies a les aportacions d’un anònim, tot indica que de Pi i Molist i la seva dona, i després de 50 anys de litigis, el Mental es va inaugurar el 1915.

El grandiós edifici estava integrat per dotze pavellons aïllats perpendiculars a dues crugies paral·leles que tenien ambdós extrems uns hemicicles per al tractament de malalts difícils, amb una longitud total de 700 metres per 200 d’amplada, i amb una

capacitat per 800 dements ambdós sexes. Existien, tant per al departament de dones com per al d’homes,amples sales de reunió, grans menjadors, sales de treball,cambres de bany, infermeries ventilades i biblioteca. També hi havia un frontó, salsa de billars, sala de música, un teatre, patis i jardins.

El 1969, l’Hospital ven els terrenys edificables, el pagament dels quals es fa a mesura que l’hospital posa a disposició dels compradors de les parcel·les edificables. Al mateix temps, es fa un projecte d’un nou Manicomi, que va quedar ajornat per diferents problemes interns i pel retard de Can Masdéu l’Ajuntament en l’atorgament de la llicència. Un cop realitzades les obres, no es va poder portar a terme el trasllat dels malalts degut a l’oposició de les associacions de veïns i del propi personal de l’ Institut Mental. A partir de mitjans dels anys 70 comencen les interconsultes psiquiàtriques a l’hospital.

El 1981 s’inaugura al Pavelló de Santa Faustina la consulta externa de Psiquiatria; i el 1983 s’obre la Sala de Sant Jordi per a 29 malalts, es crea un Hospital de dia, s’amplia el servei amb una secció de Psiquiatria infantil i finalment es crea l’Escola de Teràpia Familiar i la Unitat Toxicomanies.

«La insalubritat de la ciutat i del mateix Hospital de la Santa Creu, del qual depenia el Mental, i els avanços de la medicina i de les teràpies amb malalts psiquiàtrics van fer necessària la construcció d’un manicomi als afores de la ciutat»

Pàgina 3 de la 11

El 30 de setembre de 1987, després d’un segle d’existència, el Mental va

tancar les seves portes, només quedaria un petit espai per a Centre de dia, i

uns pisos protegits per a una molts de malalts, supervisats pel personal de

l’Hospital.

Avui, a allò que queda d’aquell magnífic edifici, somni de Pi i Molist, s’hi troba

la biblioteca i la seu del districte de Nou Barris.

La fiscalia de Barcelona

ha iniciat una investigació

sobre la mort de 34

malalts mentals, que els

van traslladar a altres

centres psiquiàtrics,per el

tancament de l ‘Institut

Mental de la Santa Creu

de Barcelona, al setembre

de 1986.Els morts s’han

produït des d’aquesta

data al setembre del

1987. Els fets han estats

posats en coneixement de

la fiscalia per l’Associació

de Famílies de Malalts

Mentals de l’ Institut de la

Santa Creu en considerar

que el nombre de morts

és superior al normal.

Article de l’ 1 de febrer de 1988

A diferència dels nous centres, l’hospital La Santa Creu ocupava una gran

superfície de terreny i disposava de grans instal·lacions. La cloenda va suposar la

recerca de centres per a 290 malalts i això va comportar la sobresaturació dels

restants psiquiàtrics de Barcelona. L’hospital Frenopàtic va ser el que va rebre

major nombre.

El tancament de l’ Institut Mental La Santa Creu va ser objecte d’una querella

interposada per l’associació de familiars per presumptes coaccions en obligar els

trasllats en contra de la seva voluntat. La querella es va presentar contra

responsables del centre i de l’hospital Frenopàtic, la Diputació i l’alcalde de

Barcelona, Pasqual Maragall. Contra l’arxiu de la querella, es va demanar l’empara

del Tribunal Constitucional, que té pendent de resolució el recurs.

Conseqüències del tancament

La major part de les

defuncions s’ha produït a

l’hospital Frenopàtic de

Barcelona, centre a què

van ser traslladats 109

pacients anteriorment

internats a La Santa Creu,

i a l’hospital psiquiàtric de

Sant Boi, on van ingressar

78 malalts. Les edats dels

pacients que han mort

oscil·len entre els 34 i 85

anys, segons va explicar

la portaveu de l’associació

de famílies. Aquesta

organització desconeix les

causes que van provocar

les morts, perquè tenen

dificultats per accedir

aquesta informació,

segons ha precisat la

presidenta. Silvestra

Moreno. La fiscalia va

sol·licitar a la diputació de

Barcelona, institució de la

qual depèn l’assistència

psiquiàtrica, informació

sobre els centres a els

que van ser traslladats els

pacients de la Santa Creu

i també els historials

mèdics de les persones

mortes.

“Molts morts en el

trasllat del psiquiàtric”

Tancament

L’associació de familiars considera que l’elevat nombre de morts està relacionat amb el tancament de l’hospital de la Santa Creu, centre en el qual la majoria dels morts havien estat ingressats feia anys. Les famílies d’aquests sostenen que el trasllat va suposar per als pacients la incapacitat d’adaptar-se a un nou centre i a una nova vida després d’haver passat molt de temps, fins i tot dècades, entre les parets de la Santa Creu. A més de les familiaritzat amb el centre, les parents asseguren que els pacients estaven molt ben atesos pel personal assistencial, atenció que va canviar al conduir-los a altres hospitals.

Causes del tancament

Pàgina 4 de la 11

El Dr. Pi i Molist va ser

un mèdic i escriptor

espanyol, a més a més

de propulsor i director

de l’ Institut Mental de

la Santa Creu. Va

néixer a Barcelona el

29 d’octubre de 1824.

Als dotze anys ja havia

escrit unes onades i

una novel·la.

En 1846 va acabar la

seva llicenciatura en

medicina per la

Universitat de

Barcelona, va acudir a

un certamen convocat

per la Societat d’

Amics del País de la

mateixa ciutat sobre “el

mode més assequible

d’erigir un asilo,

hospital o Casa de

Locos per un o altre

sexe, fora de les

muralles de la ciutat”

En 1849 va aconseguir

el títol de soci

corresponsal de la

Reial Acadèmia de

Dr. Pi i Molist

Plan Les condicions al mental eren pèssimes per la vida de qualsevol ésser humà. El Dr. Pi i Molist va fer que tot es renovés amb noves instal·lacions a l’hospital perquè els malalts mentals tinguessin una estada millor atesa. Als malalts agressius es col·locaven al hemicicles terminals de l’edifici. Menú Pensionat de 1ª classe:

Esmorzar: xocolata i llet o cafè i pastes.

Dinar: (espanyola o francesa) Sopa o puré, cuit, tres plats forts, dolços i fruites.

Sopar: Brou. Verdura, dos plats, postres variats. Vins: Usual i de postres, segons prescripció facultativa.

Vida al Mental

Medicina i Cirurgia de

Barcelona. El 1851

després d’haver acabat

la carrera, va ser

anomenat facultatiu per

l’Administració de

l’Hospital de la Santa

Creu. Pi i Molist es va

dedicar a la psiquiatria i

especialment a la

assistència nosocomial.

L’any 1855

l’Administració de

l’Hospital el va

anomenar director del

servei d’orats de

l’Hospital de la Santa

Creu i més tard, al juliol

ja publicava la primera

estadística dels

malalts. Emili Pi i Molist

va lluitar tota la seva

vida per una digna

instal·lació manicomial

a Barcelona que

possibilités l’aplicació

dels més moderns

coneixements científics

psiquiàtrics de l’època.

Al segle XIX es va

topar amb nombrosos

problemes burocràtics,

econòmics i

d’enfocament mèdic.

Emili Pi i Molist i la seva

dona van aportar una

quantitat de diners com

a anònim per a

l’Hospital Mental de la

Santa Creu.

Com altres psiquiatres

contemporanis, Pi i

Molist es preocupà per

el tracte que els bojos

rebien en el

departament de

maniàtics de l’antic

Hospital de la Santa

Creu. Des del moment

en que Pi i Molist va

entrar en el

departament d’orats va

impulsar diverses

reformes, però sempre

va tenir l’obstacle de la

manca de pressupost.

Després d’anys de lluita

per a la situació dels

malalts mentals

millorés, van fer un

viatge amb l’arquitecte

Jose Oriol i Bernadet,

en el qual s’havien

d’ultimar els plànols del

nou edifici. Entre altres

càrrecs mèdics

importants va ser:

Pensionat de 2ª classe:

Esmorzar: Cafè amb llet o xocolata.

Dinar: Sopa, cuits, dos plats de principi, dues classes de postres.

Sopar: Brou, verdura, un plat de carn, dues postres.

Vins: Usual i de postra, segons prescripció mèdica. Pensionat de 3ª classe:

Esmorzar: xocolata

Dinar: Sopa, cuit, un principi, postra

Sopar: Brou, verdura, un plat fort, postra.

Vins Usual, segons prescripció mèdica. Habitacions: Pensionat de 1ª classe: Cada un dels pensionats tenien una luxosa habitació pròpia, i junt a ella la del seu

criat. Tenien també un extens i bon menjador, rebedor i uns lavabos. En aquest departament hi havia un jardí especial jocs propis. Pensionat de 2ª classe: Cada un dels pensionats tenen habitacions elegants, dormitoris individuals, rebedors, un ampli menjador, lavabos i un jardí especial. Pensionat de 3ª classe: Els pensionats tenien habitacions modestes, però confortables. Dormitoris per a deu persones malaltes cada un, rebedors, menjador i pati d’esbarjo. Lleure Per als malalts, si la seva situació els permetria, existia un gran frontó i sala de billars.

Dr. Pi i Molist

Soci de mèrit de la Societat Barcelonina d’Amics del País, soci de l’Acadèmia de Bones Lletres, substitut de la Càtedra de Patologia Quirúrgica de la Facultat de Medicina, metge major de l’Hospital de la Santa Creu, encarregat del departament d’orats, soci de número de la Reial Acadèmia de Medicina i Cirurgia de Barcelona, corresponsal de la Societat de Medicopsicologia de Paris i de les acadèmies de Medicina i Cirurgia de Valencia, Granada i Palma de Mallorca. Finalment, president de l’Acadèmia de Medicina Quirúrgica de 1875-1879. Amb aquest nombre de càrrecs importants, es por veure la importància que aquest metge va tenir i ha tingut en la medicina psiquiàtrica catalana. Tot i haver dedicat la seva vida a la il·lusió a veure en funcionament el que ell qualificava com “el seu manicomi”, va morir el 1892 a Barcelona abans de veure el seu somni definitivament realitzat.

Quan els temps eren bons, hi havia jardins a l’aire lliure; per als dies ennuvolats i amb mal temps, hi havia patis amb pòrtics.

Pàgina 5 de la 11

Pensionat de 2ª classe: Cada un dels pensionats tenen habitacions elegants, dormitoris individuals, rebedors, un ampli menjador, lavabos i un jardí especial. Pensionat de 3ª classe: Els pensionats tenien habitacions modestes, però confortables. Dormitoris per a deu persones malaltes cada un, rebedors, menjador i pati d’esbarjo. Lleure Per als malalts, si la seva situació els permetria, existia un gran frontó i sala de billars.

Una de les construccions més antigues del districte correspon al Manicomi de la Santa Creu, fins 1986 s’anomenava Institut Mental de la Santa Creu. Una construcció originaria del Dr. Pi i Molist i per l’arquitecte Josep Oriol i Bernadet. Dissenyat entre 1855 i 1860. La seva construcció es va iniciar en 1886 i no va acabar fins el 1910-1915.

L’església fins ara esta en

peu, tenien intenció de

arreglar-ho però van

finalment no ho van fer.

Actualment esta en ruïnes.

Can Masdéu

La malaltia de la lepra estava present a Catalunya com a la resta

Ahir i avui del mental de Nou Barris

L’església del manicomi

Pensions

Aqüeducte de Santa Creu

Aquest aqüeducte

s’utilitzava per transportar

aigua al manicomi.

Actualment s’utilitza com un

pont.

Criteris d’admissió 1er: Es requeria d’un dictamen de dos mèdics que acredités la malaltia, el seu origen, antecedents i tractament emprat. 2on: Informe del subdelegat i la partida de naixement del malalt, acudir amb constància al Batlle constitucional perquè informi sobre la necessitat i urgència de la reclusió. Quan ja estigués informat s’hauria de presentar la documentació a la Secretaria de l’hospital de la Santa Creu de 9h a 13h en dies

laborals. El parent més pròxim al malalt havia de demanar l’ ingrés i firmar la constància a l’Hospital i presentar un fiador que pagui la contribució industrial o territorial, que també havia de firmar. En cap circumstància, el malalt no podia presentar-se sense tenir despatxada prèviament la documentació.

Va ser un de les mes brillants arquitectures manicomials de Europa. El edifici va romandre en condicions perfectes fins 1970 i tenia un valor patrimonial molt gran. Actualment queden tres pavellons ocupats per la Seu del Districte i la Biblioteca de Nou Barris que permeten apreciar la monumentalitat i la sobrietat que va

caracteritzar la obra, realitzada en un estil neoclàssic molt senzill.

de ciutats de tot el món. Al començament del regnat de la Casa d’Aragó quan el bisbe Guillem de Torroja, va fer construir en l’actual plaça del Pedró, al raval de l’oest de la ciutat, un hospital per recollir leprosos, que fou conegut al llarga dels anys i fins arribar al de Sant Llàtzer, per diferents noms: Casa de Malalts, Casa de Mesells, Casa de Santa María i Hospital de Santa Margarida. Tres segles després. El 1401 aquest Hospital s’unia al de la Santa Creu.

Can Masdéu va ser adjudicada per subhasta

a l’Hospital de la Santa Creu el 25 d’octubre de 1901. Aquest heretat estava composta d’una casa de camp amb una porció de terreny de regadiu i una altra important extensió de terres per a cultiu, en la seva majoria de vinya, que es regaven amb l’aigua que els proporcionaven dues mines que existien la propietat, en total ocupava una superfície aproximada de trenta nou hectàrees.

1ª classe 250 pessetes mensuals 2ª classe 175 pessetes mensuals 3ª classe 100 pessetes mensuals

Pàgina 6 de la 11

Entrevistes

Ada

El seu nom era Ada i la diferència apreciable entre la foto de l’entrada a la institució i la que anys desprès li van fer en el propi hospital ho explica tot sense paraules. No era pas un nom corrent entre les famílies catalanes, crec tampoc era un nom cristià, dóna tota la impressió que era anarquista o filla d’anarquistes, acostumaven a tenir noms d’aquesta mena. Tancada en plena guerra civil pels motius que sigui i pot ser reparcel·lada pels seus antecedents quan van guanyar els nacionals. Potser l’Ada patís una forta depressió, ja que el seu fill va morir en el moment de donar llum i el seu marit se’n va anar a la guerra de Panamà. Així doncs la van ingressar perquè amb tota la problemàtica bèl·lica no sabien que fer-ne d’ella. Desprès, el conflicte va finalitzar, pot ser ningú no la va reclamar, pot ser sabien qui era i per aquesta raó van mantenir-la tancada fins que va morir totalment deteriorada. És una suposició però no pas tan forassenyat com perquè no hagi estat pas possible.

Ada

Evolució de la psicologia

Fins al segle XIX, no existia la paraula psiquiatria, fins aleshores el boig no era considerat un malalt, sinó como un criminal que devia ser empresonat. Els malalts, eren maltractats i obligats a realitzar treballs forçosos. Així, va començar a prendre cos la idea de què els bojos no eren altra cosa que persones malaltes i que per la seva curació es necessitaven aplicar coneixements i tractaments mèdics adequats. Així es va crear la psiquiatria. Entre els capdavanters per donar una assistència humana als malalts mentals, s’ha de mencionar William Tuke. El 1976 es va fundar una casa d’orats anomenada York Retreat on hi van ser abolits els maltractaments. L’alienista Felipe Pinel propugnava també alliberar els bojos de les cadenes a l’hospital de Bicêtre(França). La renovació psiquiàtrica a Catalunya. Els metges catalans van ser sensibles a la renovació d’idees que els arribaven des de tot Europa, tant en el camp del naixement de la psiquiatria com en tots els corrents de pensament. El 1840 es va publicar a Barcelona la traducció de l’obra de A. Briêre de Boismont titulada “Memoria para el establecimiento de un hospital de locos” Pere F. Montlau, mentre ocupava el càrrec de metge frenòpata d’aquest hospital es van alliberar els bojos de les cadenes del mètodes violent. O sigui que va ser qui va introduir les noves idees psiquiàtriques en l’antic hospital de la Santa Creu.

Pàgina 7 de la 11

Avui vam parlar amb el senyor Roque Sancho Corella, que va viure l’època de l’hospital mental. -Jo vaig arribar a entrar. Em vaig traslladar del poble a la ciutat, però continuava mantenint contacte amb la meva família. Un dia, sent jo a la ciutat, vaig rebre una carta. La carta deia que una jove que jo coneixia del poble havia sigut ingressada en l’hospital del costat de casa meva, la senyora Rando. Així doncs, vaig anar a visitar-la però no em van deixar entrar. Temps desprès ho vaig tornar a intentar i llavors si vaig poder passar. Em van explicar que la família de la jove la tractava malament i va caure en una depressió. La van ingressar pesant que estava boixa però al poc temps es van adonar que es tractava d’un error i la van contractar com a cuinera.

- Com eren tractats els interns? Depenia de la gravetat de la malaltia. Moltes vegades, el boixos eren encarcerats en petites habitacions amb solament una petita finestra per on li tiraven el menjar i recollien les seves necessitats amb una palangana. No tenien aigua potable ni higiene.

- Que li explicava la seva amiga? La senyora Rondo no convivia amb els interns, però mantenia una relació amb molts d’ells. Ella vivia millor que allà que amb la seva família. Tenia un allotjament, no li faltava menjar ni podia venir a visitar-me quan volgués.

- Com eren les instal·lacions? Tenien un església, hi havia un senyor però no semblava ser un cura.. Tenien també un teatre, horts, patis comuns. Pràcticament tenien tot el que volien, però no tots podien gaudir-ho. Però amb el pas del temps es va anar deteriorar.

També hem parlat amb Rosa.

-L’hospital era un lloc preciós, estava ple d’arbres i plantes meravelloses. Tenia un teatre

on es representaven moltes obres diferents. S’obrien les portes a tothom que hi volgués

entrar, jo vaig assistir a algunes obres però estàvem separats dels interns.

- Coneix alguna experiència de maltractament als malalts?

-No puc dir que conegui ningun cas de maltractament, però per les nits s’escoltaven crits

i sorolls provinents de l’hospital. Son moltes les histories que s’han trobat en relació amb

el manicomi, però jo no me’n recordo de ninguna.

- Com era la vida a l’hospital?

-Eren persones com nosaltres, però tenien una malaltia mental. Em dona molta pena,

però ja no podem fer res.

Òscar Martínez Azumendi El dilluns 17 de juny, el meu grup de treball i jo, vam contactar amb l’Òscar. Es un senyor que va ser fotògraf que, als anys 80, va fer un reportatge gràfic sobre l’hospital mental i els seus residents. En un dels seus blogs relata que l’hospital de la Santa Creu era un lloc brut, trist i derruït. Deia que la gent que hi vivia estaven profundament afectats pel seu trastorn i per la situació que el mental estava passant. Segons l’Òscar, els internats no volien abandonar el psiquiàtric. Ells solament volia una millora. Així doncs, ens agradaria donar-li les gràcies per la col·laboració i el suport que ens ha donat.

Entrevistes al carrer

Pàgina 8 de la 11

Fotografies del mental

Pàgina 9 de la 11

Contraportada

Bibliografia

http://tutoriatutoria.wikispaces.com/0+Cr%C3%A8dit+sintesi.+Manicomi http://www.mcnbiografias.com/app-bio/do/show?key=pi-y-molist-emilio http://oreneta.com/libro-verde/1859/07/08/6002/ http://www.elperiodico.com/es/noticias/distritos-de-bcn/20100519/una-estudiante-desvela-vida-del-psiquiatrico-molist/270034.shtml Col·laboració: Marisol López, Eric Herrera, Alba Cañís, Albert Cervantes, Hovhannes Manukyan, Cristian Leiva

Pàgina 10 de la 11

Índex dels contingut Mig segle de lluita .................................................................................................................................................. 1

Evolució .............................................................................................................................................................. 1

Tancament.............................................................................................................................................................. 2

Article de l’1 de febrer de 1988 ............................................................................................................................ 2

Causes del tancament .......................................................................................................................................... 2

Conseqüències del tancament .............................................................................................................................. 2

Dr. Pi i Molist ......................................................................................................................................................... 3 Vida al mental ..................................................................................................................................................... 3 Ahir i avui del mental de Nou Barris......................................................................................................................... 4 L’església del manicomi ....................................................................................................................................... 4 Evolució de la psicologia .......................................................................................................................................... 5 Entrevistes .......................................................................................................................................................... 5 Entrevistes al carrer ............................................................................................................................................. 6 Òscar Martínez Azumendi .................................................................................................................................... 6 Fotografies ............................................................................................................................................................. 7 Bibliografia ............................................................................................................................................................. 8

Índex

Pàgina 11 de la 11