1.- ELS PROBLEMES ECONÒMICS DE LA PAU

La guerra va tenir efectes econòmics molt greus pels països implicats. Va provocar una gran pèrdua de població activa (entre morts [8 milions] i esguerrats [6 milions]), va reduir la producció de forma notable, va trencar la cooperació entre els estats europeus i l'equip productiu europeu (màquines, instal·lacions, infraestructures...) va quedar greument malmès o destruït. Els preus dels productes de primera necessitat va arribar a multiplicar-se per tres, i les monedes nacionals, afectades per la pèrdua de les reserves d'or, van viure processos deflacionistes. A més, tots els països havien contret grans deutes amb els EUA.

Per agreujar la situació, els tractats de pau van generar grans conflictes econòmics entre vencedors i perdedors i van desestabilitzar el sistema monetari internacional. Alemanya, declarada culpable del conflicte, va ser condemnada a pagar unes indemnitzacions de guerra als vencedors totalment fora de la seva capacitat (22.000 milions de dòlars actuals). El pes del pagaments va dificultar enormement la recuperació econòmica alemanya. França, principal receptora de les indemnitzacions, va vincular els seus pagaments a les rebudes dels pagaments alemanys, creant nous motius d'incertesa econòmica internacional. EUA sempre es va oposar al sistema de reparacions, avisant que Alemanya era incapaç de fer front a uns pagaments d'aquell volum, però al mateix temps exigia constantment el pagament dels seus crèdits de guerra. Els antics aliats es van enfrontar sobre la manera de tornar-se els deutes, sobre els sistemes de valor de les monedes, sobre les relacions comercials... Aquests conflictes van afectar més greument les economies europees.

L'economia alemanya va col·lapsar l'any 1923, amb el sistema monetari descontrolat i una inflació sense precedents, que va arruïnar tots aquells amb rendes fixes (pensionistes i assalariats). Entre 1923 i 1925 Bèlgica i França van ocupar la regió alemanya del Ruhr per cobrar-se directament la indemnització alemanya mitjançant l'explotació de les mines de carbó i de les siderúrgiques de la zona. L'ocupació va desequilibrar encara més l'economia alemanya i va ajudar al creixement dels radicalismes polítics.

Les noves fronteres creades pels tractats de pau van alterar els fluxos d'intercanvi de mercaderies. Alemanya, després de perdre molts territoris (un 13% del seu territori del 1914), va perdre moltes matèries primeres per la seva indústria. Àustria i Hongria, Bulgària, Turquia i Rússia també van veure molt afectades les seves economies per les pèrdues territorials imposades pels tractats de pau.

A més, la pau va provocar una sobre-oferta d'aliments: durant la guerra molts països van incrementar els cultius per vendre a una Europa incapaç de produir els seu aliment, i quan després de 1918 la producció europea es va recuperar, l'excés d'oferta va provocar una caiguda continuada dels preus. La baixada dels preus agrícoles va empitjorar encara més la balança comercial de països que només podien exportar aliments per finançar les seves compres de productes industrials. Molts d'aquests països, en no guanyar tan com abans amb les seves exportacions, no van poder fer front als pagaments del seu deute exterior, i van necessitar demanar nous crèdits, moltes vegades a grups inversors dels EUA.

La guerra va accelerar la consolidació de la supremacia dels EUA respecte la Gran Bretanya, però malgrat això la lliura esterlina va continuar com a moneda de referència internacional. Això va obligar al Regne Unit a fer grans despeses per mantenir el valor de la seva moneda artificialment alt, afectant a la seva recuperació. En poc temps el dòlar es va convertir en la moneda de referència, perquè era l'única convertible en or. Al mateix temps, la banca americana era l'única amb capacitat de finançament a nivell mundial, i es va convertir en la principal inversora a nivell mundial. L'EUA van gaudir d'una balança comercial favorable durant pràcticament tot el període: exportaven molt més del que importaven. Per això l'economia dels EUA es va convertir en el motor de la recuperació mundial.

2.- ELS FELIÇOS ANYS VINT

Els EUA van ocupar els mercats perduts per les potències europees, i van viure una situació

de superàvit creixent a la seva balança comercial. Simultàniament es van donar grans transformacions a l'economia americana: l'electricitat i el petroli es van convertir en les principals fonts d'energia industrial, i nous sectors van ocupar posicions dirigents gràcies a noves formes de treballar: l'automòbil, organitzat des de les fàbriques Ford mitjançant cadenes de muntatge, va multiplicar la seva producció, estimulant les indústries siderúrgiques, de material elèctric, de vidre i creant nous subsectors (pneumàtics, producció i distribució de carburants, carreteres...). També es van generalitzar la construcció de grans gratacels a les grans ciutats (Nova York, Detroit, Los Angeles...) amb motiu del creixement urbà. A més, es va viure un procés molt ràpid de concentració empresarial per reduir la competència.

La conseqüència va ser un increment de la productivitat molt per damunt de l'europea a tots els sectors industrials, amb un creixement anual del 5%, i generant un mercat laboral molt dinàmic, amb una desocupació mínima. El sistema de compravendes també va evolucionar, apareixent cadenes de grans magatzems (Sears, J.C. Penney...) que van imposar noves pautes de consum i van fer possibles les compres a terminis o a crèdit. Això va fer que els treballadors accedissin a un nivell de compres elevat, que va fer incrementar la producció. El marketing i la publicitat van adquirir major importància: es va iniciar la societat de consum. La població tenia una plena confiança al progrés continuat de l'economia, fet que va generar un elevat nivell d'endeutament.

Els beneficis econòmics no es van repartir de forma uniforme. Els grans empresaris i els accionistes de les empreses van veure créixer ràpidament els seus beneficis, mentre els salaris van créixer a un ritme molt menor. Això va fer que la capacitat de compra dels treballadors no fos suficient com per absorbir la producció massiva i en sèrie, i en poc temps l'amenaça de sobreproducció va aparèixer a l'economia dels EUA.

L'agricultura va ser el sector més perjudicat. Els productors, endeutats durant la guerra per incrementar la seva producció, van veure baixar els preus dels seus productes a partir de 1922. Milions d'agricultors es van arruïnar, van vendre les seves terres i van emigrar a les ciutats com a mà d'obra barata per les indústries.

Des de 1925 es va estendre la tendència a invertir els beneficis industrials i empresarials a la borsa i el circuit de crèdit, enlloc de reinvertir-los productivament. En un primer moment, aquestes inversions responien a la bona situació de les empreses i a les seves bones expectatives de futur. Però ràpidament es va generar una gran bombolla especulativa: les compravendes d'accions ja no responien tant al valor de les empreses com a la creença que el benefici es podia obtindre només depenent de la rapidesa de les operacions. Ja no es buscaven els dividends (beneficis que donen les accions) sinó la plusvàlua borsària (diferència entre el preu de compra i el de venda de les accions). L'interès per la borsa va arribar als petits inversors, que van demanar crèdits per comprar accions, confiant en tornar els crèdits amb les plusvàlues obtingudes. D'aquesta manera, el valor de les accions va deixar d'estar vinculat a l'evolució de les empreses i responia únicament a l'estat d'ànim de la borsa.

A Europa el benestar també es va recuperar als anys 20, a un nivell menor que a EUA. Aquí el repartiment dels beneficis també es va concentrar als empresaris. Els primers anys de la postguerra es van veure afectats per una certa anarquia monetària, en renunciar al patró or, fet que va generar inflacions generalitzades. La Conferència de Ginebra (1922) i el Pla Dawes (1924) van aconseguir reactivar les economies europees (el pla Dawes va consistir en un programa americà de crèdit a Alemanya per fer possible que pagués les indemnitzacions als seus creditors i que aquests poguessin tornar els crèdits als EUA).

3.- LA GRAN DEPRESSIÓ

Una sèrie de factors van provocar que la crisi borsària de 1929 es convertís en una recessió de durada i gravetat sense precedents:

– Sobreproducció industrial: abans de 1929 el ritme de consum ja mostrava que no podia seguir el de la producció

– Crisi de la liquiditat: el crac de la borsa va eliminar els recursos monetaris per fer front al

pagament dels deutes, afavorint l'extensió de la crisi. La caiguda de les accions va provocar la fallida de molts bancs i empreses, i la necessitat de liquiditat va portar a retirar inversions d'Europa i cancel·lar crèdits a països productors d'aliments. A més, el desig de vendre a qualsevol preu va generar un procés de deflació (caiguda de preus)

– La caiguda del consum: l'atur i el nou convenciment que la situació empitjoraria van frenar totalment el consum. Els antics préstecs consumien gran part dels recursos de les famílies, que no es podien arriscar a nous préstecs. A més, el procés de deflació feia que les compres es posposessin, a l'espera d'un preu encara més baix.

La sobreproducció, la manca de diners i la caiguda del consum van fer que la crisi borsària es convertís en una crisi econòmica d'abast mundial i que va afectar tots els sectors econòmics. El sistema bancari va ser un dels primers afectats, ja que no va poder recuperar els seus crèdits, molts dels seus actius eren invertits en accions i la por generalitzada va provocar retirades massives dels dipòsits per part de la població. La situació va generar una crisi bancària generalitzada: més de 4000 bancs van fer fallida, milions de famílies es van arruïnar i moltes van perdre-ho tot (els estalvis, les inversions...). La crisi bancària va dificultar les inversions productives a la indústria, ja que no hi havia líquid disponible ni confiança a l'evolució de l'economia.

La reducció del consum va empitjorar encara més la crisi de sobreproducció: els estocs es van incrementar a un ritme desmesurat, i els preus van baixar un 32% en tres anys. Tot plegat va provocar la crisi industrial: en quatre anys la producció es va reduir en un 40%. L'atur es va disparar a causa de la crisi industrial, i en tres anys el nombre d'aturats als EUA es va multiplicar per 11, arribant als 12 milions. La pobresa es va estendre a àmplies capes de la societat americana, que mai havien temut aquesta situació. Les condicions de vida dels aturats es van pauperitzar, i gran part de la classe mitjana es va proletaritzar. L'atur va incrementar el descens del consum, fet que va generar més fallides industrials i més atur.

4.- L'EXPANSIÓ DE LA CRISI

Els mecanismes d'expansió de la crisi van ser diversos:– Descens dels preus: Els productors de tot el món no podien competir amb els preus baixos

dels productes americans, generant-se greus problemes industrials.– Descens de la demanda americana: EUA van reduir dràsticament les seves importacions,

afectant els països exportadors d'aliments i matèries primeres– Descens dels préstecs i les inversions: la fallida de la banca americana va disminuir el volum

de líquid disponible a nivell mundial. A més, es van repatriar molts capitals americans

La crisi bancària va ser el primer indici de l'arribada de la crisi a Europa. Fins l'any 1930 havien tancat unes poques entitats, però el 1931 va fer fallida el Creditanstalt austríac. Aquest banc va estendre la crisi financera per centre-Europa (Txecoslovàquia, Romania, Polònia i Alemanya). A tots els països va disminuir la producció i augmentar l'atur. La situació va ser especialment greu a Alemanya, on la inflació va arribar a límits insospitats, la producció industrial va minvar enormement i l'atur va afectar a milions d'alemanys.

La crisi a Regne Unit va ser menys greu, però la impossibilitat de mantenir la lliura com a moneda de referència mundial va provocar la fallida del sistema monetari internacional. La lliura es va devaluar un 30%. Molts països van devaluar també les seves monedes per competir amb els productes anglesos i es va iniciar una cursa devaluadora a nivell mundial, amb grans fluctuacions del valor de les monedes.

França va intentar conservar el valor del franc conservant el patró or, però l'alt valor del franc li va restar competitivitat a nivell mundial, fet que va exigir la imposició d'una política proteccionista per protegir la seva indústria.

Els intents de tots els països per solucionar la crisi pel seu compte mitjançant polítiques proteccionistes i l'enfrontament entre EUA i Europa van enfonsar el comerç internacional. L'any

1933 el comerç internacional era 1/4 del seu equivalent el 1929.Des de 1930 va existir una guerra comercial entre EUA i Europa, a causa de les polítiques proteccionistes europees. Aquesta crisi comercial va dur la crisi als països exportadors d'Amèrica del Sud i Àsia: la caiguda dels seus ingressos comercials van motivar que fossin incapaços de tornar els seus crèdits i que reduïssin les seves importacions de béns industrials.

5.- ELS CAMINS DE LA RECUPERACIÓ ECONÒMICA

Cada país va cercar el camí de la recuperació per la seva banda, bàsicament a partir de tres possibilitats: la deflació liberal, l'intervencionisme de l'Estat i l'autarquia.

– La deflació liberal: En un primer moment els governs van intentar respondre a la crisi amb respostes liberals clàssiques, deixant que fossin els mercats els que es sanegessin per si mateixos. Calia reduir els impostos i les despeses de l'Estat, reduint la moneda en circulació per baixar els preus dels productes i mantenir el seu preu internacional. Però aquestes polítiques van provocar baixades de sous, augment de l'atur i davallades de la producció. Això va provocar una reacció popular generalitzada contra aquestes polítiques, abandonades ràpidament: a Japó i Gran Bretanya al 1931 i Alemanya al 1933. França va ser el país que més va perdurar a aquestes polítiques, fins 1936, i de fet va ser el país que va trigar més a recuperar el nivell de la producció industrial.

– L'intervencionisme estatal (keynesianisme): J.M. Keynes, economista anglès, va publicar l'any 1936 Teoria general de l'ocupació, l'interès i el diner, que va modificar les concepcions sobre el capitalisme. Keynes defensava que el veritable motor de l'economia era la demanda i no l'oferta. Per afavorir-la i animar a la població a consumir, calia la intervenció de l'Estat. La seva funció era redistribuir la renda mitjançant la política fiscal per afavorir els sectors menys afavorits, de manera que s'unissin a la demanda, reactivant així l'economia. L'Estat també tenia que garantir l'accés a crèdits amb taxes baixes d'interès per poder reactivar la producció industrial. Finalment, les obres públiques havien de permetre la disminució de l'atur i generar infraestructures interessants per l'activitat econòmica.Keynes proposava abandonar el patró or i manipular el valor de la moneda, sense grans preocupacions per la inflació ni pel dèficit pressupostari estatal. A més, l'Estat tenia que promoure les exportacions i evitar les lluites comercials i duaneres.Keynes es va convertir en la base de pràcticament totes les polítiques per superar la crisi a partir de 1945, i va significar la mort del liberalisme clàssic, en crear un espai per la intervenció estatal.El president dels EUA F.D. Roosvelt, escollit el 1932, va ser el primer dirigent a assumir

públicament les propostes keynesianes. Roosvelt va introduir un conjunt de reformes econòmiques seguint les seves idees (New Deal, nou pacte). Les principals mesures del New Deal van consistir en:

• Reforma financera : devaluació del dòlar i control sobre la banca, amb la creació d'un sistema d'assegurances per protegir els dipòsits de les persones més modestes

• Intervenció a l'agricultura : s'establien crèdits als pagesos amb un interès baix, estimulant la reducció de la producció i la disminució de l'espai cultivable. L'objectiu era tornar a pujar els preus dels productes agrícola i retornar poder adquisitiu als pagesos.

• Intervenció a la indústria : evitaven els trusts i establien les bases per la creació de convenis col·lectius.

• Lluita contra l'atur : l'execució de grans obres públiques va aconseguir la creació de milers de llocs de treball directes i indirectes.

• Institució de mesures socials : es va crear un sistema d'assegurances de vellesa i invalidesa, com a base del Welfare state

El New Deal no va representar la fi de la crisi, però va ajudar a recuperar el clima social, va

modernitzar les infraestructures i va posar al dia l'aparell productiu, bàsic durant la Segona Guerra Mundial.

– L'autarquia: els sistemes autoritaris italià, alemany i rus van intentar reduir al màxim la seva dependència de l'exterior i controlar les importacions fins a només els productes més imprescindibles. S'estimulava la producció agrícola, s'organitzava l'explotació minera i es desenvolupaven productes nacionals alternatius als estrangers (petroli i cautxú sintètics, p.e.). Aquest sistema va ser assumit per mancança de divises (Itàlia i Alemanya) o per l'aïllament diplomàtic (U.R.S.S.).Les polítiques autàrquiques exigien un fort control social i finalment l'agressió exterior per ocupar territoris rics en matèries primeres. Alemanya, p.e., va establir un clearing amb diversos països de centre-Europa per aconseguir un marc d'intercanvis que no impliqués pèrdues de divises.El sistema va aconseguir recuperar la producció industrial i reduir l'atur, però el preu va ser elevat: dictadura política, liquidació dels drets sindicals i polítics i la proposta d'una política territorialment expansiva com a base del sistema.